http://www.historiadebarcelona.org/madame-petit/
Ai si la dona del vitrall parlés!, testimoni mut de tot el que succeïa a un dels bordells de més renom de la història de Barcelona, Madame Petit. Aquesta cristallera decorava el saló principal d’un prostíbul que va saber aprofitar com cap altre els anys de bonança de la ciutat però que també va decaure com el que més quan van venir maldades.
Els inicis de Madame Petit els podem situar als voltants de l’exposició Universal de 1888. Aquesta exposició va generar molt negoci a la ciutat, i el de la prostitució no en va ser menys. La seva primera referència escrita data del 1889, en un comunicat de la “Sección Especial de Higiene” que citava al bordell entre els que es negaven a complir una normativa que prohibia les reixes.
Passada l’exposició els visitants van abandonar la ciutat gradualment, i no va ser fins al 1914 que Madame Petit va remuntar fins a viure la seva època més gloriosa, que durà de 1915 al 1920. No només el mític bordell, l’economia de Barcelona va treure profit de la desgràcia que va suposar la Primera Guerra Mundial gràcies al comerç amb els països bel·ligerants. També va acollir refugiats europeus que van influenciar en la vida cultural de la ciutat, tant que la primera Barcelona oberta a Europa, un tarannà tan arrelat avui en dia, arrencà d’aquella tràgica circumstància. Es va europeïtzar l’espectacle i la diversió, i va aparèixer una nova prostitució que competia per a ser la més elegant i higiènica.
Madame petit, igual que el “Xalet del Moro”, era tan una cosa com l’altre, i va ser pionera a Barcelona en hàbits higiènics i sexuals. El vici és interclassista, a l’igual que aquest prostíbul en sintonia amb la manera de ser de les properes Rambles. Es barrejaven burgesia i proletariat amb la paga extra a la butxaca. La diferència és que mentre l’obrer seia a les taules del saló principal, els més adinerats s’amagaven darrera les daurades gelosies barroques d’estil venecià a les llotges que rodejaven el saló, des d’on podien escollir noia sense ser reconeguts. Els adinerats també podien gaudir d’unes pel·lícules pornogràfiques a l’abast de pocs en la sala que hi havia destinada a la seva reproducció o ser convidats a orgies privades. Ser client de Madame Petit era símbol d’exuberància econòmica, en ser el bordell més car de la ciutat.
Poc es podia imaginar el visitant que un cop travessada la porta del carrer Arc del Teatre número 6, amb un lacònic cartell lluminós amb el títol “Petit”, arribaria un a casa tan opulenta i elegant. Al saló principal, només entrar, hom s’hi trobava sofàs i cortines de Damasc. Un pianista ambientava musicalment el saló, sota el sostre pintat amb motius sexuals sostingut per columnes en les que estaven tallades figures femenines. Les cristalleres eren d’un modernisme popular descarat i mostraven dones lleugeres de roba ballant amb marabús de plomes. El negoci ocupava tots els pisos de la finca i l’animació era tal, que per la part del darrera es va construir un gran llenç d’obra per a aïllar-lo de les cases contigües. Disposava inclús de servei de restaurant.
Hi havien moltes noies, més d’un centenar, de moltes nacionalitats. Moltes eren franceses, com l’Ivonne, que et feia “aixecar els cabells quan t’ensenya la llengua”. Aquesta ONU del sexe va acollir també una negra cubana desorbitant que va provocar grans cues entre la clientela, molts d’ells deixant de costat el seu racisme. També hi havien alemanyes, àrabs i poloneses, com aquelles mare i filla que repartien a tort i a dret a qui volia ser castigat. Les noies variaven constantment, no s’hi estaven més de dos anys, a excepció de la Rosario que s’hi va estar tres anys fent el rècord de la casa, però que acabà morint a causa d’una “mala infermetat” a l’hospital d’infecciosos.
Aquestes pupil·les tenien fama de no posar impediments als desitjos del client, a Madame Petit podien satisfer qualsevol de les seves fantasies. El prostíbul contava amb una habitació denominada la “superespecial”, que comptava amb un llit de grans dimensions amb capacitat per a cinc o sis parelles a l’hora. Va popularitzar el menage à trois. Hi havia una habitació amb un taüt i espelmes pels necròfils, disfresses de tot mena sense obviar el de monja per a qui li agradava el joc de canvi de rols i es comentava que fins i tot hi podies trobar animals per a satisfer vicis zoofílics. Paco Villar, al seu esplèndid “Historia y leyenda del Barrio Chino” relatava el testimoni d’un home que comentava que pagant un extra, “mentre feies l’amor amb una de les noies, entrava a l’habitació una altra acompanyada d’un xai domesticat. Al moment de l’apogeu final, el xai treia la seva enorme llengua i…”. Aquesta activitat va tenir força èxit, i va ser batejada com “polvo con ángelus”.
El xai no era l’únic animal de Madame Petit. Les habitacions tenien
peixeres plenes de peixos de colors. A elles es podia arribar amb
ascensor, doncs el bordell ocupava totes les plantes de l’edifici. Però
abans s’havia de passar per caixa, situada a peu d’escala. El client
abonava cinc pessetes, o si era estranger l’equivalent escrit en una
pissarra de canvis de moneda que s’actualitzava a diari, i la noia rebia
una fitxa com si es tractés d’un casino. Al revers de la moneda
apareixien les paraules “Venus Urania Priapo”. Venus és la deessa romana
de l’amor, però Venus Urania al pensament gnòstic és un dels quatre
tipus de dones, precisament les que s’ocupen de que el ser amat sigui
superior i és conscient de les seves responsabilitats sexuals. Urania
Venus, el quart tipus, el reservat a les que ja havien arribat a la
mestria, era una dona vestida de sol amb la mitja lluna als seus peus.
D’aquí vindria la imatge del centre. Pel que fa a Príapo, era un Déu
menor grec de la fertilitat. El per què de la seva aparició a la moneda
és, de ben segur, la seva representació, doncs era un personatge
purament fàl·lic que es mostrava amb un fal·lus enorme en perpètua
erecció, símbol de la força fecunditzadora de la Natura. Aquest sistema
monetari intern també es va utilitzar a altres bordells com Madame Rita o
La Sevillana. Al final del dia les prostitutes retornaven les fitxes i
se’ls hi abonava els diners en funció de la quantitat de fitxes
acumulada. Servia com a control monetari però a l’hora per saber quines
eren les noies que aportaven més al negoci. Per això no era estrany que
les noies amb poques fitxes en demanessin a aquelles amigues que havien
fet bona nit. La caixa central estava instal·lada a un despatx
confortable com el de qualsevol casa de la banca de les rambles.
Tot i el tràfec, les anades i tornades a les habitacions, Madame Petit va imposar com a mesura d’higiene el canvi de roba les llits després de cada servei, quan fins aleshores els prostíbuls reutilitzaven les mantes durant tot el dia, els més polits. També van posar els primers bidets, sent el bordell que marcà a Barcelona la neteja a la prostitució. I si tot i així si es patia qualsevol mena de contagi o irritació, hi havia una clínica permanent al mateix edifici per a rebre els primers auxilis.
Aquesta opulència, majestuositat i elegància va anar decreixent amb la fi de la guerra i la marxa d’estrangers a la ciutat. Francisco Madrid, en el seu llibre “Sangre en Atarazanas” retrata un Madame Petit al 1926 encara ben organitzat però més xaró, amb un tracte i ambient menys refinat. Sota uns cartells de “Sed Breves”, “Nuestros minutos son tan preciosos como los vuestros”, “una cosa para cada sitio y un sitio para cada cosa” i “Antes de ocupar una habitación exponga lo que desea”, les noies de la casa, en una xifra més reduïda d’entre trenta i quaranta, anaven a la cacera del client entre els asseguts a les taules. El soroll al saló era eixordador, i els crits barroers entre clients i noies n’eren en gran part els culpables. Elles seien sobre ells, movent-se lascivament, algunes ballaven completament nues. Era el Madame Petit de José Ugarte Manresa, un industrial alacantí de bona família, molt vinculat al món de la prostitució. Ja al 1904 va tenir problemes amb la justícia, juntament amb la seva esposa, per causa d’un bordell que regentava al Carrer de l’Est.
Però això només va ser l’avantsala del que va arribar després de la
Guerra Civil, on el declivi d’aquesta “casa de lenocinio” va ser
definitiu. En el seu cas es va notar més que amb la resta degut al pes
del seu passat. Les cortines seguien allà, però ja brutes i
destrossades. El saló ja no tenia els elegants mobles d’abans, ara
substituïts per cadires desmanegades i tamborets col·locats de qualsevol
manera. Les famoses pintures eròtiques del sostre gairebé ni es veien,
mig esborrades. L’erotisme també s’havia esfumat de les dones que hi
exercien la prostitució, un trist miratge de les que hi van ser anys
enrere. Dones d’avançada edat, algunes embarassades, pintades de manera
estrafolària, amb parracs de suposada seda brillant, peinetes i
farbalans, donaven servei a clients talment malgirbats. El seu amo era
Luís Bronchud i ho va ser fins al seu tancament al 3 de Març de 1956,
quan es va emetre un decret pel qual Espanya abolia la prostitució, i
que va significar el desallotjament i posterior clausura de l’històric
prostíbul.
Es reciclà en un reguitzell de tristes pensions, com “Los Arcos”, aprofitades com molts dels prostíbuls tancats com a meublés, llogant habitacions a prostitutes i clients. La finca es va vendre, va ser demolida i així segueix a dia d’avui.
Aquest article forma part de l’especial: bordells de Barcelona 1900-1956
Madame Petit aleshores
Madame Petit a l’actualitat
Referències:
“La Barcelona Calenta”, Elisabet Parra. l’Arca, 2009.
“Historia y Leyenda del Barrio Chino”, Paco Villar. Edicions La Campana, 1996.
“Guía de la Prostitución Femenina en Barcelona”, Ramón Draper Miralles. Nueva Fontana, 1982.
“Sangre en Atarazanas”, Francisco Madrid. Ediciones La Flecha, 1926.
“Años de Penitencia”, Carlos Barral. Alianza Editorial, 1975.
“Las vidrieras de Madame Petit”, Xavier Theros. El País, 15 de Setembre de 2008.
“Carne Cruda”, Francisco Oliva. Adán y Eva, 1933.
“Las profesionales del amor”, Gui Befesse.
Madame Petit a Barcelofília
El Vampiro del Paseo de Gracia. 27. Madame Petit. Francisco Gonzáles Ledesma. La Vanguardia, 24 d’Agost de 1990.
“Gomas y Lavajes” a Barcelona és poderosa…
Ai si la dona del vitrall parlés!, testimoni mut de tot el que succeïa a un dels bordells de més renom de la història de Barcelona, Madame Petit. Aquesta cristallera decorava el saló principal d’un prostíbul que va saber aprofitar com cap altre els anys de bonança de la ciutat però que també va decaure com el que més quan van venir maldades.
Els inicis de Madame Petit els podem situar als voltants de l’exposició Universal de 1888. Aquesta exposició va generar molt negoci a la ciutat, i el de la prostitució no en va ser menys. La seva primera referència escrita data del 1889, en un comunicat de la “Sección Especial de Higiene” que citava al bordell entre els que es negaven a complir una normativa que prohibia les reixes.
Passada l’exposició els visitants van abandonar la ciutat gradualment, i no va ser fins al 1914 que Madame Petit va remuntar fins a viure la seva època més gloriosa, que durà de 1915 al 1920. No només el mític bordell, l’economia de Barcelona va treure profit de la desgràcia que va suposar la Primera Guerra Mundial gràcies al comerç amb els països bel·ligerants. També va acollir refugiats europeus que van influenciar en la vida cultural de la ciutat, tant que la primera Barcelona oberta a Europa, un tarannà tan arrelat avui en dia, arrencà d’aquella tràgica circumstància. Es va europeïtzar l’espectacle i la diversió, i va aparèixer una nova prostitució que competia per a ser la més elegant i higiènica.
Madame petit, igual que el “Xalet del Moro”, era tan una cosa com l’altre, i va ser pionera a Barcelona en hàbits higiènics i sexuals. El vici és interclassista, a l’igual que aquest prostíbul en sintonia amb la manera de ser de les properes Rambles. Es barrejaven burgesia i proletariat amb la paga extra a la butxaca. La diferència és que mentre l’obrer seia a les taules del saló principal, els més adinerats s’amagaven darrera les daurades gelosies barroques d’estil venecià a les llotges que rodejaven el saló, des d’on podien escollir noia sense ser reconeguts. Els adinerats també podien gaudir d’unes pel·lícules pornogràfiques a l’abast de pocs en la sala que hi havia destinada a la seva reproducció o ser convidats a orgies privades. Ser client de Madame Petit era símbol d’exuberància econòmica, en ser el bordell més car de la ciutat.
Poc es podia imaginar el visitant que un cop travessada la porta del carrer Arc del Teatre número 6, amb un lacònic cartell lluminós amb el títol “Petit”, arribaria un a casa tan opulenta i elegant. Al saló principal, només entrar, hom s’hi trobava sofàs i cortines de Damasc. Un pianista ambientava musicalment el saló, sota el sostre pintat amb motius sexuals sostingut per columnes en les que estaven tallades figures femenines. Les cristalleres eren d’un modernisme popular descarat i mostraven dones lleugeres de roba ballant amb marabús de plomes. El negoci ocupava tots els pisos de la finca i l’animació era tal, que per la part del darrera es va construir un gran llenç d’obra per a aïllar-lo de les cases contigües. Disposava inclús de servei de restaurant.
Hi havien moltes noies, més d’un centenar, de moltes nacionalitats. Moltes eren franceses, com l’Ivonne, que et feia “aixecar els cabells quan t’ensenya la llengua”. Aquesta ONU del sexe va acollir també una negra cubana desorbitant que va provocar grans cues entre la clientela, molts d’ells deixant de costat el seu racisme. També hi havien alemanyes, àrabs i poloneses, com aquelles mare i filla que repartien a tort i a dret a qui volia ser castigat. Les noies variaven constantment, no s’hi estaven més de dos anys, a excepció de la Rosario que s’hi va estar tres anys fent el rècord de la casa, però que acabà morint a causa d’una “mala infermetat” a l’hospital d’infecciosos.
Aquestes pupil·les tenien fama de no posar impediments als desitjos del client, a Madame Petit podien satisfer qualsevol de les seves fantasies. El prostíbul contava amb una habitació denominada la “superespecial”, que comptava amb un llit de grans dimensions amb capacitat per a cinc o sis parelles a l’hora. Va popularitzar el menage à trois. Hi havia una habitació amb un taüt i espelmes pels necròfils, disfresses de tot mena sense obviar el de monja per a qui li agradava el joc de canvi de rols i es comentava que fins i tot hi podies trobar animals per a satisfer vicis zoofílics. Paco Villar, al seu esplèndid “Historia y leyenda del Barrio Chino” relatava el testimoni d’un home que comentava que pagant un extra, “mentre feies l’amor amb una de les noies, entrava a l’habitació una altra acompanyada d’un xai domesticat. Al moment de l’apogeu final, el xai treia la seva enorme llengua i…”. Aquesta activitat va tenir força èxit, i va ser batejada com “polvo con ángelus”.
Fitxes de Madame Petit
Tot i el tràfec, les anades i tornades a les habitacions, Madame Petit va imposar com a mesura d’higiene el canvi de roba les llits després de cada servei, quan fins aleshores els prostíbuls reutilitzaven les mantes durant tot el dia, els més polits. També van posar els primers bidets, sent el bordell que marcà a Barcelona la neteja a la prostitució. I si tot i així si es patia qualsevol mena de contagi o irritació, hi havia una clínica permanent al mateix edifici per a rebre els primers auxilis.
Aquesta opulència, majestuositat i elegància va anar decreixent amb la fi de la guerra i la marxa d’estrangers a la ciutat. Francisco Madrid, en el seu llibre “Sangre en Atarazanas” retrata un Madame Petit al 1926 encara ben organitzat però més xaró, amb un tracte i ambient menys refinat. Sota uns cartells de “Sed Breves”, “Nuestros minutos son tan preciosos como los vuestros”, “una cosa para cada sitio y un sitio para cada cosa” i “Antes de ocupar una habitación exponga lo que desea”, les noies de la casa, en una xifra més reduïda d’entre trenta i quaranta, anaven a la cacera del client entre els asseguts a les taules. El soroll al saló era eixordador, i els crits barroers entre clients i noies n’eren en gran part els culpables. Elles seien sobre ells, movent-se lascivament, algunes ballaven completament nues. Era el Madame Petit de José Ugarte Manresa, un industrial alacantí de bona família, molt vinculat al món de la prostitució. Ja al 1904 va tenir problemes amb la justícia, juntament amb la seva esposa, per causa d’un bordell que regentava al Carrer de l’Est.
Madame Petit a l’actulitat
Es reciclà en un reguitzell de tristes pensions, com “Los Arcos”, aprofitades com molts dels prostíbuls tancats com a meublés, llogant habitacions a prostitutes i clients. La finca es va vendre, va ser demolida i així segueix a dia d’avui.
Aquest article forma part de l’especial: bordells de Barcelona 1900-1956
Madame Petit aleshores
“La Barcelona Calenta”, Elisabet Parra. l’Arca, 2009.
“Historia y Leyenda del Barrio Chino”, Paco Villar. Edicions La Campana, 1996.
“Guía de la Prostitución Femenina en Barcelona”, Ramón Draper Miralles. Nueva Fontana, 1982.
“Sangre en Atarazanas”, Francisco Madrid. Ediciones La Flecha, 1926.
“Años de Penitencia”, Carlos Barral. Alianza Editorial, 1975.
“Las vidrieras de Madame Petit”, Xavier Theros. El País, 15 de Setembre de 2008.
“Carne Cruda”, Francisco Oliva. Adán y Eva, 1933.
“Las profesionales del amor”, Gui Befesse.
Madame Petit a Barcelofília
El Vampiro del Paseo de Gracia. 27. Madame Petit. Francisco Gonzáles Ledesma. La Vanguardia, 24 d’Agost de 1990.
“Gomas y Lavajes” a Barcelona és poderosa…
No hay comentarios:
Publicar un comentario